Tuesday 16 de October de 2007, 15:43:52

Les Guilleries: La muntanya de Santa BĂ rbara

Santa Bàrbara és una de les muntanyes més remarcables del sector oriental del massís de les Guilleries. Ho és per l’aspecte orogràfic, atès que juntament amb la muntanya de Sant Gregori constitueix l’elevació més important damunt les planes del Gironès i la Selva, ho és per història i ho és també perquè amaga racons de gran bellesa.

Tampoc es pot oblidar que aquesta muntanya, amb el seu important santuari, va ser un lloc de forta devoció religiosa i on l’assentament humà hi presenta interessants aspectes dignes d’estudi, tal com les antiquissímes vies de comunicacions que la solcaven, grans pairalies i importants mines que van tenir una gran influència en l’economia de la zona...

Santa Bàrbara, amb els seus 854 m d’alçada, geogràficament és situada dins de les Guilleries Selvatanes. És totalment gironina i als seus peus s’hi troben les poblacions d’Anglès, Sant Martí Sapresa, agregat del municipi de Brunyola, i Santa Coloma de Farners, aquesta darrera és la capital de la comarca de la Selva i una de les portes d’entrada a aquestes muntanyes. El seu cim, a llevant, és una superba talaia damunt les planes anteriorment esmentades, mentre que a ponent presenta imponents vistes panoràmiques del sector central del massís de les Guilleries.

La seva vegetació és la típica d’aquestes muntanyes, és a dir variada, densa, rica i de tupida boscúria. Les pinedes i les alzines sureres senyoregen en els sectors solells de la muntanya, mentre que el roure i el castanyer ho fan en els baguenys.

Pel que fa a la xarxa hidrogràfica cal destacar que el sector de ponent la muntanya és drenat per la riera de la Gironella, tributaria de la riera d’Osor, la qual per la seva banda drena el vessant nord abans de desaiguar al riu Ter. Cal també ressenyar que a llevant, prop de Sant Martí Sapresa, s’hi troba el naixement del riu Onyar que comença el seu breu recorregut cap a la ciutat de Girona, on també tributarà el seu habitualment modest cabal, al Ter.

La muntanya de Santa Bàrbara era coneguda antigament amb el nom de Gironella (Gerundilia), existeixen referències d’aquest nom a partir de l’any 978. Al cim de la muntanya s’hi va construir una capella, la menció més antiga que en consta data del 1310.

La forta devoció que la població li professava va motivar que ja al segle XVI aquesta muntanya fos coneguda amb el nom actual, no obstant això, l’antic nom de Gironella encara avui dia el conserven una casa i una riera que passa a tocar de dita casa.

Cal dir que, antigament, aquesta ermita de Santa Bàrbara era una sufragània de l’església parroquial de Sant Amanç, actualment bastant enrunada, la qual era una de les quatre esglésies de la vall d’Anglès que significa "la vall de les esglésies". És de remarcar també que la carena de la muntanya fa de divisòria entre els bisbats de Vic i de Girona.

Lògicament els esdeveniments succeïts amb el pas dels segles, guerres, terratremols..., han motivat tot tipus de reformes en l’edifici de l’ermita. Al segle XV s’hi van construir parts importants de la seva arquitectura com són les dues arcades gòtiques de l’interior i una porta de mig pont adovellada que comunica l’església amb la residència de l’ermità. Es creu que aquesta porta podia ser l’antiga entrada al temple.

Actualment presenta un magnífic estat, atès que a partir de l’any 1995 l’associació Amics de Santa Bàrbara va iniciar una fantàstica restauració de l’ermitatge que l’ha portat a presentar en aquests moments el millor aspecte de la seva dilatada història.

Com ja s’ha esmentat, aquesta ermita va despertar una gran devoció en la contrada. No és, doncs, gens estrany, ja a partir del segle XVI, trobar donacions testamentàries a favor de l’ermita per part dels seus feligresos. Tampoc es pot oblidar la importància de l’aplec anual que s’hi celebrava. Hi acudia gent de les poblacions de la rodalia, Anglès, Sant Martí Sapresa, la Cellera de Ter, Osor, Santa Coloma de Farners... Es comenta que l’origen de l’aplec va ser per demanar la protecció de la santa contra els llamps o bé també per implorar pluja en temps de secada. Actualment, s’ha recuperat la celebració de l’aplec que té lloc amb molt d’èxit el segon diumenge de maig.

Es podria dir que l'actual carretera coneguda amb el nom d'Eix Transversal ja va tenir un molt antic precedent, que justament travessava la muntanya de Santa Bàrbara pel coll del Roscall. En aquest estratègic coll coincidien la ruta de Girona a Vic i la de Santa Coloma de Farners a Osor.

Pel les raons ja exposades, el coll del Roscall era un dels llocs predilectes del bandoler Joan de Serrallonga per a obtenir botins. Mostra d’això és el que va succeir el dia de Sant Narcís de 1632 en que robà en aquest punt a l’hereu Soler de Mansolí 12 lliures, dos pedrenyals i li canvià la capa que dit hereu portava per anar a la fira de Girona, ja que la que en Serrallonga portava estava en pitjor estat. Potser, per tot plegat, pren significació la dita "A la Gironella i el Roscall si pot ser no hi aneu mai"

Cal dir que aquesta via va tenir una gran vitalitat i importància. En són testimoni l'hostal de Baix i l'hostal de l'Espinau, ubicats tots dos en el curt tram en què aquesta ruta travessava la muntanya. Això, no és gens estrany si tenim present que l'actual carretera d'Anglès a Sant Hilari Sacalm i Vic, passant per Osor, no va ser una realitat fins als voltants de l'any 1910, i pel que fa al seu asfaltat no va arribar fins els anys seixanta.

Com ja és ben sabut Santa Bàrbara és la patrona dels miners i també en aquest cas a la santa no li va faltar gent que la honorés, atès que en la base de la muntanya s’hi ubicaven les importants instal·lacions de les mines d’Osor, concretament en el sector septentrional de la muntanya, mentre que les mines del Sant Pare eren explotades en el de llevant.

En aquestes importants mines d'Osor s’explotava galena, blenda i fluorita. Aquest darrer mineral va ser el que finalment va adquirir més importància en l'explotació, ja que l'espat de fluor que s'extreia era exportat a Alemanya.

Aquesta instal·lació minera explotava un filó principal d'uns dos mil cinc-cents metres de longitud amb un pou de 290 metres de profunditat distribuït en onze plantes. Les dificultats per continuar aprofundint van arribar a ser extremes per les constants inundacions, en estar la mina sota el curs de la riera de la Gironella. Una darrera perforació va aprofundir trenta metres més, fet que va motivar que el fons de la mina estigués ja vint metres per sota del nivell del mar. No obstant totes aquestes dificultats, el motiu principal del final de l'activitat minera, l'any 1979, va ser l'exhauriment del mineral.

El treball en aquestes mines era aparentment menys perillós que en d’altres mines, però això no era cert del tot. Si bé no hi havia perill d’explosions de grisú, per contra la pols, farcida de petits cristalls, que es produïa en l’extracció del mineral, s’aferrava als alvèols pulmonars provocant nombrosos i greus casos de silicosi.

Explica un antic encarregat de la mina que aquesta havia tingut una plantilla de tres-cents treballadors, però que hi havien passat al llarg de la seva vida d’explotació més de 4.000 treballadors. Això, ho atribuïa a la poca tradició minaire del nostre país. Molts treballadors abandonaven la feina en no estar disposats a patir les penúries de l’ofici, tot el contrari del que es dona en d'altres contrades, com la comunitat asturiana, que el tenen molt arrelat a la seva forma de vida i l'accepten fins a les últimes conseqüències.

Aquestes mines sempre van ser rendibles. L’esgotament del filó del mineral és l'únic motiu atribuïble al seu tancament. Prova d’això, van ser els intents desesperats i infructuosos, en forma de noves prospeccions que es van portar a terme a fi de poder continuar amb l’activitat.

Molt menys rendibles van ser les mines del Sant Pare, ubicades al peu de la muntanya en el sector de llevant. Aquestes mines deuen al seu nom a que, entre d’altres propietaris al llarg de la seva historia, van ser propietat de la Santa Seu de Roma. Aquesta explotació va tenir una vida molt accidentada. El plom que s’hi extreia no es trobava en filons més o menys rectilinis, sinó en dipòsits en forma de bossa. Això va dificultar molt la localització del mineral, fet que va motivar la seva improductivitat. Ja a patir de 1905 l’activitat en aquesta explotació va ser molt minsa.

La muntanya de Santa Bàrbara no està tampoc exempta de dites i llegendes. Conta la tradició que Santa Bàrbara va ser adoptada com a patrona per part dels miners i artillers, perquè en el moment en què la santa anava a ser sacrificada va caure un llamp, el qual va matar també el seu botxí. D’aquesta manera és relacionava l’explosió del llamp amb les explosions de la pólvora i dinamita presents en aquests oficis, com les que s’escoltaven a les instal·lacions de les mines d’Osor en despuntar el dia, cada 4 de desembre, que anunciaven l’inici de les activitats festives en el dia de la patrona.

També existeix la tradició de dir als nens d'Anglès que els nadons provenen de la cisterna del santuari. Viuen allí, fins al moment en què surten per a entrar en les seves noves llars.

La muntanya de Santa Bàrbara ofereix racons de gran bellesa pels seus quatre costats. Aquells que es troben en el curs de la riera de la Gironella, colpeixen per la seva ufanor i solitud. A tall d'exemple, en el curs alt de la riera s'hi troba el descomunal roure de ca l'Iglesies, molt a prop l'església de Santa Creu d'Horta, que enfonsa les seves arrels dins la seva llera. És un arbre monumental i centenari que ha escapat a l'acció dels llamps, atesa la seva enclotada situació. El paratge, amb l'arbre prop del rieral, és digne de ser visitat i fàcil de localitzar, només cal seguir els senyals del GR-178 sortint des de l'església abans esmentada de Santa Creu d'Horta.

No gaire lluny d'aquí, seguint cap avall el curs de la mateixa riera de Santa Creu, un modest, però encisador corriol té l'atreviment de perseguir les aigües que penetren i travessen un petit engorjat. Aquest fet, possibilita gaudir de raconades d'una feréstega bellesa, on les petites gorges i els boscos de ribera són els protagonistes fins que s'arriba a les rodalies de la casa de la Gironella.

El tinent cartògraf de l'exercit Juli Serra, en el seu viatge per les Guilleries l'any 1890 motivat pels treballs de l'elaboració del primer mapa topogràfic de la zona, va donar la següent descripció d'aquesta raconada i de l’esmorzar a la Gironella:

"De frente seguí yo con mi partida, bajando desde luego á la riera, cuyo curso seguí por largo rato, desde el molino, hasta cerca de la Gironella por la casa del Rector y otras varias hundidas entre sus laderas exuberantes de verdura. Por entre peñascos y guijarros y conduciendo de mano los caballos, conseguimos avanzar no sin dificultades, pues la senda se perdia á cada paso entre un ramaje casi virgen, y después de tomar aliento en una casucha ribereña, royendo un mendrugo de pan, negro y duro, y bebiendo en un porrón de ácido vinillo al que llaman los serranos ví vert, por lo que pica la garganta , dejamos en ella a la buena mujer que nos proporcionó con la mejor voluntad del mundo el sobrio desayuno y quedó allí desarrapada y sucia, rodeada de media docena de chiquillos desastrados, enlodazados como los cerdos cuyos juegos aprendían revolcándose en el suelo, y sola en aquel sombrío circuito, pues el hombre se hallaba cortando leña en el interior del monte y su hijo mayor, rapaz de doce años apenas, apacentaba el rebaño por los escondrijos de la sierra".

El tinent Serra no solament ens dona una visió paisatgística del paratge, sinó que ens proporciona també una fotografia real de l’economia de supervivència que sempre ha estat present en la majoria de pagesies de la zona.

La mateixa riera, finalment, ens obsequia, poc abans de tributar les seves aigĂĽes a la d'Osor, amb una altra inoblidable i inesperada raconada, decorada amb el molt antic i misteriĂłs pont de les Bruixes.

Un altre dels llocs típics d'aquesta muntanya és el que es troba a mitja alçada, en la part septentrional de la muntanya. Crida l'atenció, atès que és ben visible des d'Anglès, una gran edificació de color blanc. Es tracta de Bellveí. És un gran edifici que es va construir amb la idea que acollís un sanatori per a tuberculosos. De fet, és situat en un indret molt alterós i ventilat. Mai va arribar a funcionar i actualment presenta un aspecte ben trist, però això sí amb una formidable i dilatada panoràmica damunt la vall del Ter i muntanyes veïnes.

• Anglès, de la Pagesia a la IndustrialitzaciĂł.

• Santa BĂ rbara.

• Un viatge per les Guilleries i el Montseny.

• Mines d’Osor, Imatges i Records.

• Les Guies del Punt / Del Montseny a la vall d’Hostoles

• Anglès, Notes històriques.