dilluns 29 de setembre de 2008, 14:29:44

Tipus d'Entrada: CUADERN | 13781 visites

Un cop més l’amenaça de temps plujós m’havia imposat el meravellós càstig de recloure’m, de nou, a les Guilleries. Encara que a l’hora de la veritat ha aparegut un dia, certament, esplèndid...

 

Animat per la troballa de fa dos dies, la localització de la casa Serra Bronquera, vaig voler repetir l’experiment amb una altra casa, el nom de la qual estic cansat de veure en alguns mapes, però que, en canvi, mai m’he topat en les meves caminades per la zona. Estic parlant del Tarré.

 

Per començar, miro el mapa i entro al GPS la coordenada d’on jo crec que poden estar les restes de la casa. No ha estat fàcil. He hagut d’especular una mica, atès que el seu nom només apareix en alguns mapes antics i això fa que, a priori, no en pugui treure l’aigua clara del tot. Procuro de fer coincidir les corbes de nivell, dibuixades a ma, del mapa de l’exercit del 1890 amb les de la cartografia nova que són fidels a la forma del terreny. Finalment, prenc una decisió sobre la possible localització del Tarré i marxo cap a la seva recerca...

 

Deixo el cotxe al mateix lloc en què ho vaig fer fa dos dies, és a dir una mica més amunt del Santuari del Coll. En començar a caminar, segueixo una pista que em sembla que m’hi aproparà molt. La suposició és bona, però, poc després, la barrera vegetal que em trobo no hi està gens d’acord i em fa recular. No em preocupa gaire, tinc més cartutxos a la butxaca i decideixo apropar-m’hi pel camí ja conegut, encara que faré més marrada...

 

Poc després, veig davant meu la figura d’un home assegut i vestit de color caqui, que reposa un fusell damunt les cames. Vaja!, avui sembla que és dia de cacera i van darrera dels senglars. És degut al gran nombre d’aquests animals que el període de cacera, s’enceta molt aviat. Irònicament, penso que he escollit el millor dia per emboscar-me, remenar entre les bardisses... Quan explores un terreny on hi ha caçadors, poden succeir dues coses. O bé que et vegin o t’imaginin amb més pèl del que realment tens i t’acabin obsequiant amb un tret, cosa que encara no m’ha passat, o que, potser, et trobis venint  de cara, tot esperitat i atabalat, un troleibús, aquest sí, pelut de veritat, de més de cent quilos, el qual arriba, com un llamp, fugint dels seus perseguidors armats, fet que, en aquest cas, sí que ja he viscut... En fi!, paciència la muntanya és de tots. Ens saludem i ell continua assegut i jo caminant cap a endavant...

 

Poc després em trobo un segon caçador, que em diu que estan escampats per tot el vessant nord de la muntanya de Sant Benet i fins a Serrallonga. Em faig a la idea que avui escoltaré trets. Bé!, si només els escolto ja seré afortunat! Ens acomiadem i continuem cadascú a la seva...

 

Arribo fins al punt on el GPS m’indica que pot estar la casa, observo que hi ha una clapa de vegetació, típica d’on pot ser-hi, exactament igual que en el cas de Serra Bronquera. No obstant això, continuo explorant els voltants per descartar qualsevol altra possibilitat. Torno a lloc indicat i m’ho torno a mirar. Té tot l’aspecte, el bosc esclarit, les heures... Procuro acostar-m’hi, però és complicat, la vegetació m’ho impedeix. Ho intentaré per dalt. Recordo que he vist un ramal, uns metres abans d’arribar fins aquí, que des de la dreta s’enfilava. Ho provo!

 

Aquesta nova pista volta un turonet que sospito que pot ser el que els mapes dibuixen tot just damunt la casa. Arribo fins a un collet, dominat pel cim de la muntanya de Sant Benet. El sol resplendeix amb força i il·luminant les tonalitats de verd de la muntanya. Esmorteït per la llunyania, m’arriba el terrabastall de la cacera que deu estar en el seu moment més àlgid. Malgrat la distància no camino tranquil, estic en un lloc força emboscat i poden haver més caçadors atents a qualsevol oportunitat, de fet ja n’he trobat dos. Tusso,  xiulo, parlo..., és a dir faig sorolls que em diferenciïn clarament del que ells busquen...

 

Sota el collet veig la clapa de vegetació que moments abans tenia damunt meu. Per aquí dalt l’accés és més factible. Com puc baixo i m’hi acosto... És tan tancada la vegetació que  quasi no puc avançar. Arribo a mig metre de la casa i, aleshores, me n’adono que he arribat fins al Tarré.  No em puc bellugar gaire, les bardisses actuen com si unes mans gegants m’agafessin per les cames i la cintura. La casa no devia ser gaire gran. Quines penúries que devien passar aquí dalt! Pura economia de supervivència... M’han explicat que en aquestes cases, quan hi havia molta mainada, els darrers en llevar-se, pel matí, anaven descalços tot el dia, senzillament perquè no hi havia espardenyes per a tots...

 

Estic content, he fet una nova troballa! Aquest pont de setembre està resultant molt profitós! Faig les fotos habituals i em desembosco el més ràpidament possible. Mira!, que si la cacera es mou cap aquí!

 

No són descabellats els meus pensaments, els trets sovintegen cada cop més. Fins i tot, em trobo dos gossos que ves a saber per què s’han desmarcat ja de la batalla...

 

Poc després em trobo el primer “guerriller”. Un noi jove que em confirma que hi hagut molts i molts trets, però que no té cap emissora per saber que ha passat.

 

A continuació, em torno a trobar el gosser. Em diu que té setze gossos, però que avui només n’ha portat dos, que són els que ja m’havia trobat moments abans. Un d’ells ranqueja molt i somica. Em diu que està malalt de leishmaniosi, però que malgrat la greu malaltia i els severs tractaments oportuns, va tirant!

 

Tot seguit, em trobo el tercer caçador, continua igual amb la mateixa postura que a l’anada. Segueix assegut amb l’arma damunt les cames i l’esquena lleugerament doblegada cap a endavant. Absolutament quiet, la mirada inexpressiva, tant a l’anada com, ara, a la tornada només l’he vist girar el cap, com a moviment més remarcable. Ens saludem. Em pregunto, quan arribi a casa tindrà la sensació d’haver-s’ho passat bé? 

 

Finalment, remato la jornada amb un bon dinar a la terrassa del restaurant del Santuari del Coll, vista d’ocell, bon menjar, bon vi verd... Darrera meu hi ha una llarga taula de gent que manté converses molt animades i que denoten que estan passant una bona estona. Llegint un full d’una organització que vetlla per l’entorn natural del municipi de Susqueda, me n’assabento que durant el matí, han estat recollint les deixalles que persones mancades totalment de civisme abandonen, impunement i en quantitats industrials,  a les vores de l’embassament de Susqueda. Diuen que un savi és aquell que aplica el sentit comú amb dosis poc comunes. Doncs bé!, he tingut el plaer d’estar ben a prop d’un grup de savis. Sort!, que ells han tingut i han aplicat el sentit comú que d’altres no posseeixen i que probablement moriran sense que ni tan sols aconsegueixin intuir el seu significat. Em quedo amb el regust dolç d’haver  trobat gent que sí mima i protegeix les Guilleries...




Afegir nou comentari
Usuari de Madteam.net No usuari




Vista Previa



 

 
MadTeam.net | Suscribirte a este blog | Creative Commons License Blog bajo licencia de Creative Commons. | compartir este enlace en Facebook