Ets a » Secrets de les Guilleries » Inicio
divendres 29 de febrer de 2008, 14:00:19
Espinelves - Sant Hilari Sacalm
Tipus d'Entrada: CUADERN

L’excursió d’avui té com a principal objectiu el gaudi d’un paisatge poc habitual a les nostres muntanyes. Només determinades zones i, per descomptat, el Pirineu poden oferir un entorn com el que avui tindrem l’ocasió de contemplar.

 

Les Guilleries osonenques presenten un conjunt de muntanyes de relleu suau, on l’horitzó, quasi bé, sempre està compost per tot un mar de turons. Un ambient on orientar-se no és trivial i d’aspecte molt diferenciat a les pregones afraus de la part central d’aquests massís.

 

Aquesta suavitat del territori, però, no està exempta d’alçada. És aquesta, una de les zones més altes de les Guilleries i això queda ben palès en el tipus de vegetació que presenta. Els boscos i les plantacions d’avets seran una constant durant tot el recorregut. Per tot plegat, i atenent al fet que avui el recorregut no és gaire llarg ni exigent, és un dia idoni per a poder recrear-se, sense preses, en tot allò que la natura ens anirà oferint. 

 

Començarem a caminar des de l’encantadora població d’Espinelves. Només albirar-la, ràpidament ja hi destaca la magnífica església romànica de Sant Vicenç d’Espinelves. Data dels segles XI – XII i presenta dues naus i dos absis.

 

Una curiositat sobre aquesta població d’Espinelves és que pertany a la comarca d’Osona, però alhora a la província de Girona i, per acabar-ho d’adobar, el prefix telefònic que té assignat és el de  Barcelona. Però, no és coneguda per aquest batibull administratiu sinó per la fira de l’avet  que organitza, anualment, en acostar-se les dates nadalenques. Cal destacar que és originari d’aquí l’avet Abies majoanensis que es cultiva al mas Joan, el qual és molt apreciat a l’hora de guarnir el Nadal.

 

Començarem a caminar per l’antic camí ral de que mena cap a Sant Hilari Sacalm. A mida que anem guanyant alçada ens anirem envoltant de boscos d’avetoses. Poc després de deixar enrere can Formiga, arribarem fins al Pla de Juia. És aquest un immens altiplà, que permet albirar una panoràmica superba del majestuós massís del Montseny.

 

Una curta i rapida davallada ens dipositarà enmig de la gran planura, on és ubicada la Casota de les Comes. És aquest un lloc molt ventat, on, sovint, els rigors hivernals es deixen notar amb força.

 

Poc després, ja entrarem a una zona dominada per les fagedes. La bellesa del bosc juntament amb el torrent de la Font Coberta, serpentejant pel seu interior, satisfan amb escreix els paladars més exigents, alhora que ens indiquen que ja estem a les rodalies de la Font de l’Arç.

 

Un cop deixada enrere aquesta eixuta font, s’entra en el magnífic Pla de les Arenes. És aquest un lloc de gran predicament per a la gent de Sant Hilari Sacalm. Literàriament, escriptors de la contrada, com en Busquets i Punset, han situat en aquest indret alguna de les seves narracions. 

 

Ha arribat el moment d’encetar la pujada cap al castell de Mas Carbó. Així és conegut, popularment, en estar localitzat prop del mas amb el mateix nom. Originàriament,  era denominat  el Casal de la Rovira. Realment, mai va ser un castell sinó un Domus, és a dir una fortalesa o Casa forta. Aquest detall és important, atès que un castell tenia una consideració jurídica superior i, aquesta, ja s’havia atorgat al veritable castell de la zona que estava ubicat al cim de la muntanya de Sant Miquel de Solterra.

 

Aquesta fortalesa de la Rovira, als segles XIV i XV, fou el lloc de residència dels Gurb, quan, aquests, es desplaçaven a la zona que avui visitem, des de la seva residència habitual de Sant Andreu de Gurb  a la plana de Vic. El 1325 el vescomte de Cabrera va prendre en assalt la fortalesa de la Rovira, encara que posteriorment va ser retornada als Gurb.

 

Davallarem del turó del castell i arribarem, tot seguit, al gran pla on està assentada la Casota de Matamala, tota ella envoltada de camps de cultiu. Després de creuar la carretera asfaltada, iniciarem la davallada cap a Sant Hilari Sacalm.

 

És aquesta població, la veritable capital de les Guilleries, en estar bressolada per les alçades d’aquest massís muntanyós. Per ponent, la domina tota la zona que visitarem avui. Mentre que a llevant, s’hi troba la zona més mítica i abrupta d’aquestes muntanyes.

 

 

 

 

 

 

ITINERARI:

 

                                                                      Temps   Acumulat      Altitud

Espinelves

--------

    ---------

     765

Can Formiga

   80’

     1h 20'

    1046

 

Pla de Juia

   10'

     1h 30'

    1100

 

Casota de les Comes

   20'

     1h 50'

    1050

 

Font de l’Arç

   30'

     2h 20'

     960

 

Pla de les Arenes

   10

     2h 30

     955

 

Mas Carbó

   10'

     2h 40’

     980

 

Domus de la Rovira

   20'

     3h     

    1062

 

Casota de Matamala

   25'

     3h 25'

    1000

 

Sant Hilari Sacalm

   60'

     4h 25'

     800

 

 


afegir nou comentari


dilluns 4 de febrer de 2008, 15:49:17
La Salut
Tipus d'Entrada: CUADERN

Sant Feliu de Pallerols serà avui el punt de partida del nostre recorregut. Aquesta bonica i bucòlica població garrotxina, a nivell paisatgístic,  és ubicada en una zona de transició entre la veïna comarca de la Selva i els típics panorames de la també veïna Vall d’en Bas. Està encerclada de grans muntanyes properes al Collsacabra, però en canvi també mostra el característic verd de les sempre afables praderies.
 

Començarem a caminar cap a la gran casa de la Fàbrega, avui utilitzada per a turisme rural. És en aquest punt quan començarem a pujar buscant les primeres alçades, les quals, ja a prop del mas Riubrugent, ens obsequiaran amb les primeres panoràmiques damunt de la plana i el llunyà Pirineu. L’aspecte d’aquesta gran casa, malgrat l’abandó que avui presenta, dona a entendre que va tenir un passat esplendorós.

 

Ja una miqueta més endavant arribarem fins a l’amagat coll d’Uria. Aquest coll,  mperceptible des de molts punts, és el punt d’entrada a les meravelloses fagedes i castanyedes que ja no ens abandonaran fins a les rodalies del santuari de la Salut.

 

El camí comença a pujar de valent i resta amagat, en alguns punts,  sota un dens tou de fullaraca. Ja a les parts més altes de la muntanya el bosc dóna pas a extenses praderies, les quals permeten albirar panorames ja més dilatats.  Enmig d’aquest prats, s’hi troba la petita cubeta, darrerament seca, que contenia les aigües del diminut estany del Coll.
 

Seguint una mica més endavant, s’arriba ràpidament a les envistes del Santuari  de la Salut. Les primeres notícies daten del segle XVII, quan Joan Carbonés, senyor d’un mas encara existent, col·locà una imatge de la Verge del Rosari en una balma sota l’anomenat roc de Claparols.  El 1809 l’exèrcit francès profanà el santuari, ja que la zona fou escenari d’una violenta contesa entre les forces del Baró d’Eroles i les del general francès Lamarque que es batien en retirada des de Roda de Ter.

 

Ha arribat el moment de començar a fer camí cap a Rupit. Primerament, passarem pel collet de l’Arç i entrarem en una bonica zona de prats amb les Guilleries, com a decorat de fons.

Després d’una curta baixada, s’arriba fins al pont del Papalló i a continuació fins a les cases de la Devesa.
 

Rupit ja és molt a prop, però abans tindrem l’ocasió de contemplar la gran masia  del Corriol, la qual és plena d’història i on es conserva l’espasa del general carlí Savalls. Poc després, apareixeran les primeres cases de la població de destí. Una curta passejada pels sempre encantadors carrers de Rupit, posarà el punt i final al recorregut d’avui.



                                                                            Temps           Acumulat          Altitud

























Sant Feliu de Pallerols

-------

    ---------     

  

470

















Mas Riubrugent

   40’

         40'         



615

















Coll d’Uria

   15'

         55'



685

















L’estany del Coll

   80'

     2h 15'



1015

















Santuari de la Mare de Déu de la Salut

   30'

     2h 45'



1030

















Collet de l’Arç

   15'

     3h



1065

















Pont del Papalló

   45'

     3h 45’     



980

















La Devesa

   10'

     3h 55'



995

















El Corriol

   35'

     4h 30'



935

















Rupit

   20'

     4h 50'



840

















 



afegir nou comentari


dijous 27 de desembre de 2007, 14:43:47
La Rierica (Susqueda)
Tipus d'Entrada: CUADERN

Era un diumenge pel matí del mes d'octubre de 2007 quan vaig decidir fer una passejada. No tenia ganes de fer una gran caminada, sinó de submergir-me en els meus pensaments enmig d'un paisatge suggeridor i, a l'hora, si podia ser deixant lliure la imaginació, tot contemplant alguna cosa interessant. Vaig escollir la zona de Susqueda. El nivell extraordinàriament baix de les aigües del pantà, sempre deixa al descobert algun detall no contemplat, en anteriors visites, de la vida que el lloc havia tingut, abans que les aigües s'apropiessin de l'indret.

Vaig remuntar la riera de Rupit, per la pista que la ressegueix, lleugerament elevada, fent esses, pel seu marge esquerre. Només començar, ja vaig poder veure, al fons i a l'altre marge del curs, una antiga i trencada carretera que les aigües havien sepultat des de fa anys i ara la deixaven entreveure. Calia endevinar una mica la ratlla del seu traçat vell i gastat. No em va costar gaire caure en especulacions imaginatives sobre qui hi devia d'haver transitar, per què i en quines circumstàncies...

A mida que anava avançant, les ruïnes, d'una antiga casa, emergides de les aigües que provisionalment s'han retirat, s'anaven fent més evidents. Donava la sensació, des de la llunyania, que havia estat una gran construcció. Em va costar arribar-hi. Primer, vaig haver de localitzar el millor lloc per baixar-hi... Observant de nou el terreny em va semblar que, descendint per un nervi de la muntanya, hi arribaria de manera directa. Així va ser, però, a banda de les dificultats que la vegetació oferia, em va caldre desgrimpar algun estrep de roques. Finalment, vaig arribar fins a les ruïnes de la casa.

És curiós com es desperten els pensaments i s'estimula l'art de la suposició, quan s'arriba a un lloc així. Qui hi devia haver viscut? Què hi feien aquí? Quines penúries i al·licients de vida tenien? De què vivien? El lloc és preciós, però, és dins d'una vall molt tancada que tot just devia d'escoltar de manera permanent la remor de la riera, que en aquella època vivia alliberada de la gran resclosa i corria lliurement pel davant de la casa, girant, ara a la dreta, ara a l'esquerra... L'horitzó és molt a prop, a tocar, a nord i a sud... És un lloc tan recollit que a l'hivern el sol només el visita unes hores, molt poques... Tinc la sensació que viure aquí molts anys, en solitud, devia provocar una claustrofòbia natural molt gran. El grans ermitans, els que fugen del frenesí de la vida normalment busquen llocs elevats i encastellats, on la vista, abastant grans panorames i cercant la grandiositat, pugui alimentar els seus pensaments. Aquí és tot el contrari s'està damunt d'un meandre que la riera va haver de traçar en el seu ansiós camí cap a Susqueda, on es troba i es fon amb el Ter.

Vaig tornar a casa content per haver estat una bona estona enjogassat amb el passat d'aquest indret. Quan arribi a casa miraré en el mapa topogràfic d'en Juli Serra (1890), com era aquest lloc i com es deia la casa... No va fer falta. Abans d'això, vaig tenir l'ocasió de parlar amb el meu veí, un avi ja entrat en anys que en sap molt, de Susqueda, ja que havia viscut a Lloret Salvatge, un llogarret molt a prop del lloc que ens ocupa ara. Aquella casa en deien la Rierica, em va etzibar.

 El meu veí, encara que posteriorment el fill de la darrera persona que hi va viure va tenir l'amabilitat de desmentir-m'ho, també em va explicar que aquest darrer propietari era paleta i que s'havia construït un gran safareig, el qual vaig poder veure ja que encara es conserva molt bé. El fet que fos paleta, i es fes ell mateix les construccions, em va justificar la gran quantitat de maons que hi havia escampats per allí, impropis d'una construcció antiga... Encara que, com ja he dit, aquesta informació a hores d'ara no sigui exacta. Amb això i amb algun aclariment més que em va fer el meu veí, vaig tancar aquesta petita incursió al passat... Ara, qualsevol dia, les aigües tornaran a recuperar el seu nivell normal i, per tant, escamparan un teló líquid que amagarà de nou i per algun temps més aquestes restes d'allò que un dia va ser.

 

 

 

 

 


afegir nou comentari



Arxiu d'entrades »

 

Publicidad Adsense de Madteam.net