Monday 29 de September de 2008, 16:29:44

Un cop més l’amenaça de temps plujós m’havia imposat el meravellós càstig de recloure’m, de nou, a les Guilleries. Encara que a l’hora de la veritat ha aparegut un dia, certament, esplèndid...

Animat per la troballa de fa dos dies, la localització de la casa Serra Bronquera, vaig voler repetir l’experiment amb una altra casa, el nom de la qual estic cansat de veure en alguns mapes, però que, en canvi, mai m’he topat en les meves caminades per la zona. Estic parlant del Tarré.

Per començar, miro el mapa i entro al GPS la coordenada d’on jo crec que poden estar les restes de la casa. No ha estat fàcil. He hagut d’especular una mica, atès que el seu nom només apareix en alguns mapes antics i això fa que, a priori, no en pugui treure l’aigua clara del tot. Procuro de fer coincidir les corbes de nivell, dibuixades a ma, del mapa de l’exercit del 1890 amb les de la cartografia nova que són fidels a la forma del terreny. Finalment, prenc una decisió sobre la possible localització del Tarré i marxo cap a la seva recerca...

Deixo el cotxe al mateix lloc en què ho vaig fer fa dos dies, és a dir una mica més amunt del Santuari del Coll. En començar a caminar, segueixo una pista que em sembla que m’hi aproparà molt. La suposició és bona, però, poc després, la barrera vegetal que em trobo no hi està gens d’acord i em fa recular. No em preocupa gaire, tinc més cartutxos a la butxaca i decideixo apropar-m’hi pel camí ja conegut, encara que faré més marrada...

Poc desprĂ©s, veig davant meu la figura d’un home assegut i vestit de color caqui, que reposa un fusell damunt les cames. Vaja!, avui sembla que Ă©s dia de cacera i van darrera dels senglars. És degut al gran nombre d’aquests animals que el perĂ­ode de cacera, s’enceta molt aviat. Irònicament, penso que he escollit el millor dia per emboscar-me, remenar entre les bardisses... Quan explores un terreny on hi ha caçadors, poden succeir dues coses. O bĂ© que et vegin o t’imaginin amb mĂ©s pèl del que realment tens i t’acabin obsequiant amb un tret, cosa que encara no m’ha passat, o que, potser, et trobis venint  de cara, tot esperitat i atabalat, un troleibĂşs, aquest sĂ­, pelut de veritat, de mĂ©s de cent quilos, el qual arriba, com un llamp, fugint dels seus perseguidors armats, fet que, en aquest cas, sĂ­ que ja he viscut... En fi!, paciència la muntanya Ă©s de tots. Ens saludem i ell continua assegut i jo caminant cap a endavant...

Poc després em trobo un segon caçador, que em diu que estan escampats per tot el vessant nord de la muntanya de Sant Benet i fins a Serrallonga. Em faig a la idea que avui escoltaré trets. Bé!, si només els escolto ja seré afortunat! Ens acomiadem i continuem cadascú a la seva...

Arribo fins al punt on el GPS m’indica que pot estar la casa, observo que hi ha una clapa de vegetació, típica d’on pot ser-hi, exactament igual que en el cas de Serra Bronquera. No obstant això, continuo explorant els voltants per descartar qualsevol altra possibilitat. Torno a lloc indicat i m’ho torno a mirar. Té tot l’aspecte, el bosc esclarit, les heures... Procuro acostar-m’hi, però és complicat, la vegetació m’ho impedeix. Ho intentaré per dalt. Recordo que he vist un ramal, uns metres abans d’arribar fins aquí, que des de la dreta s’enfilava. Ho provo!

Aquesta nova pista volta un turonet que sospito que pot ser el que els mapes dibuixen tot just damunt la casa. Arribo fins a un collet, dominat pel cim de la muntanya de Sant Benet. El sol resplendeix amb força i il·luminant les tonalitats de verd de la muntanya. EsmorteĂŻt per la llunyania, m’arriba el terrabastall de la cacera que deu estar en el seu moment mĂ©s Ă lgid. Malgrat la distĂ ncia no camino tranquil, estic en un lloc força emboscat i poden haver mĂ©s caçadors atents a qualsevol oportunitat, de fet ja n’he trobat dos. Tusso,  xiulo, parlo..., Ă©s a dir faig sorolls que em diferenciĂŻn clarament del que ells busquen...

Sota el collet veig la clapa de vegetaciĂł que moments abans tenia damunt meu. Per aquĂ­ dalt l’accĂ©s Ă©s mĂ©s factible. Com puc baixo i m’hi acosto... És tan tancada la vegetaciĂł que  quasi no puc avançar. Arribo a mig metre de la casa i, aleshores, me n’adono que he arribat fins al TarrĂ©.  No em puc bellugar gaire, les bardisses actuen com si unes mans gegants m’agafessin per les cames i la cintura. La casa no devia ser gaire gran. Quines penĂşries que devien passar aquĂ­ dalt! Pura economia de supervivència... M’han explicat que en aquestes cases, quan hi havia molta mainada, els darrers en llevar-se, pel matĂ­, anaven descalços tot el dia, senzillament perquè no hi havia espardenyes per a tots...

Estic content, he fet una nova troballa! Aquest pont de setembre està resultant molt profitós! Faig les fotos habituals i em desembosco el més ràpidament possible. Mira!, que si la cacera es mou cap aquí!

No són descabellats els meus pensaments, els trets sovintegen cada cop més. Fins i tot, em trobo dos gossos que ves a saber per què s’han desmarcat ja de la batalla...

Poc després em trobo el primer “guerriller”. Un noi jove que em confirma que hi hagut molts i molts trets, però que no té cap emissora per saber que ha passat.

A continuació, em torno a trobar el gosser. Em diu que té setze gossos, però que avui només n’ha portat dos, que són els que ja m’havia trobat moments abans. Un d’ells ranqueja molt i somica. Em diu que està malalt de leishmaniosi, però que malgrat la greu malaltia i els severs tractaments oportuns, va tirant!

Tot seguit, em trobo el tercer caçador, continua igual amb la mateixa postura que a l’anada. Segueix assegut amb l’arma damunt les cames i l’esquena lleugerament doblegada cap a endavant. Absolutament quiet, la mirada inexpressiva, tant a l’anada com, ara, a la tornada nomĂ©s l’he vist girar el cap, com a moviment mĂ©s remarcable. Ens saludem. Em pregunto, quan arribi a casa tindrĂ  la sensaciĂł d’haver-s’ho passat bĂ©? 

Finalment, remato la jornada amb un bon dinar a la terrassa del restaurant del Santuari del Coll, vista d’ocell, bon menjar, bon vi verd... Darrera meu hi ha una llarga taula de gent que mantĂ© converses molt animades i que denoten que estan passant una bona estona. Llegint un full d’una organitzaciĂł que vetlla per l’entorn natural del municipi de Susqueda, me n’assabento que durant el matĂ­, han estat recollint les deixalles que persones mancades totalment de civisme abandonen, impunement i en quantitats industrials,  a les vores de l’embassament de Susqueda. Diuen que un savi Ă©s aquell que aplica el sentit comĂş amb dosis poc comunes. Doncs bĂ©!, he tingut el plaer d’estar ben a prop d’un grup de savis. Sort!, que ells han tingut i han aplicat el sentit comĂş que d’altres no posseeixen i que probablement moriran sense que ni tan sols aconsegueixin intuir el seu significat. Em quedo amb el regust dolç d’haver  trobat gent que sĂ­ mima i protegeix les Guilleries...

afegir nou comentari

Monday 29 de September de 2008, 15:24:33

1 Comentaris

És ja negra nit. Em trobo, a la terrassa mirador de casa meva a les Guilleries, contemplant com, des del nord, s’acosta una imposant tempesta, la qual amb els seus llamps s’entesta a rivalitzar amb la foscor regnant, atès que la  lluna, acovardida, ja fa estona que s’ha apagat buscant refugi darrere de les espesses nuvolades. Malgrat que ja Ă©s molt tard, les primeres gotes de pluja m’inviten a aprofitar per a escriure aquestes lĂ­nies que pretenen resumir el que ha estat un dia, si mĂ©s no, curiĂłs...

La jornada ha començat grisa, de fet la setmana que he viscut i per diferents motius tambĂ© ha estat força descolorida... Avui, em venia de gust fer altre cop alta muntanya, però les previsions meteorològiques justament no eren engrescadores. Finalment, he decidit arribar-me  fins a un mirador, per a mi molt Ă­ntim, situat al cor de les Guilleries, justament allĂ  on en Serrallonga va ser amo i senyor durant molts anys sense que ningĂş li poguĂ©s tossir...

He buscat aquest punt, com ja he fet d’altres cops, especialment per a poder meditar amb tranquil·litat tots els esdeveniments que darrerament he anat vivint i també per intentar comprendre el per què de determinats comportaments humans. La visió de dilatats panorames sempre ajuda a esvair les bromes anímiques...

Deixo el cotxe molt a prop del Santuari del Coll, damunt del poble d’Osor i començo a caminar per dins de les boscúries guillerienques, les quals, en qualsevol època de l’any, sempre són un espectacle natural superb. A mitja alçada, del vessant nord de la muntanya de Sant Benet, vaig resseguint, aèriament i riu amunt, el curs del Ter. Montdois, la penya del Quer, el Collsacabra, Susqueda..., em brinden panoràmiques de primer ordre tot resseguint un corriol encisador.

L’esmentat sender acaba morint en una pista de muntanya, la qual davalla fins a la casa de Prat d’en Serra. És aquí on em topo amb el primer contratemps. Han tallat el bosc i han abandonat tota la brossa damunt la pista, deixant-la impracticable. L’avanç només és possible arriscant les cames a cada pas...

SĂ© que el corriolet una mica mĂ©s amunt reapareix, continuant igualment de manera encantadora com el primer tram, que acabo de finalitzar abans de topar-me amb la brossa vegetal. El busco i no el trobo, però si trobo una pista que no havia vist mai abans. La pista presenta un estat lamentable, tambĂ© plena de troncs i branques abandonades. La idea que el preciĂłs corriol ha estat arrasat per una carretera de nova construcciĂł va rĂ pidament prenent cos... Quan ja n’estic segur del tot, l’emprenyamenta em fa abandonar la idea d’arribar fins al mirador, m’han tret les ganes... Han violat l’indret i, amb una rĂ bia continguda,  prefereixo tornar cap al cotxe seguint el GR que passa per la dita casa de Prat d’en Serra. Quina llĂ stima!, sembla que res pugui sortit bĂ©. La destrossa que han fet aquĂ­ ja no tĂ© reparaciĂł possible. Marxo no ho vull continuar veient...

Un cop deixada enrera l’esmentada casa vaig resseguint el GR. Estic força avorrit i desanimat, tinc ganes d’acabar, fa calor... El dia ja difícilment m’oferirà res de bo, tot i que per a mi caminar per les Guilleries sempre és diferent. Aquestes muntanyes, que sento meves, sempre m’ofereixen algun aspecte novetós.

Poc després, me n’adono que han netejat una pista que abans ni es veia, ja que restava tapada per la malesa. Caram!, aquell és el sector de la casa Serra Bronquera que apareix en els mapes antics i jo no he sabut mai localitzar, m’hi acostaré. A veure...!

Prenc el ramal recent netejat i començo a trobar el que semblen les feixes d’antics camps. Veig que la vegetació presenta lleugeres variacions. A les rodalies d’on hi ha hagut una casa sempre es noten diferències, respecte de la resta del bosc. És com si la natura no pugui acabar de recuperar, del tot, un espai que en un temps passat va ser domesticat. Vaig trobant petits murets de pedra, alguna vinya, algun fruiter, alguna figuera..., senyals inequívoques d’un passat humanitzat d’aquest indret.

Finalment, descobreixo una petita clariana en el bosc, una altra figuera i moltes heures. Ei!, allĂ  hi ha d’haver alguna cosa... Continuo endavant i veig les restes d’un camĂ­, brut, vell i bastant ample que va en direcciĂł a la clariana sospitosa. No dubto gens i m’hi fico!, pujo un mica i em topo amb un mur de pedra. L’he trobat! Trec la camera de fotos i començo a disparar. Hi ha una part important dels murs visibles, la resta s’intueixen, atès que les heures els amaguen. La casa sembla que era gran. La malesa m’impedeix fer una prospecciĂł mĂ©s a fons. Però, estic content!,  he localitzat un indret històric de les Guilleries.

 SĂ­, sĂ­, històric perquè en un judici fet a homes d’en Serrallonga, s’esmenta que van arribar a amagar-se en aquest indret. Antoni Pladevall publicĂ  un treball l’any 1995,  en el nĂşmero 10 de les Monografies del Montseny, on s’explica que el mas Serrallonga de QuerĂłs, fou atacat l’1 de març de 1624 i foren presos diversos homes d’en Serrallonga. La Maria Angela Quer havia viscut, anteriorment a aquests fets, amb els bandolers i per això fou cridada a declarar en el gran procĂ©s de 1624, entre moltes d’altres coses s’hi recull: “...I mĂ©s, senyor me recordo que erem a la derreria de Janer me apar prop passat, que no ha molt temps, cert die que no’m recorda qual, jo’m trobava en una casa que Ă©s sobre la Serra de Prohanquera de CarĂłs, en una caseta que hi ha cremada ab los dits Juan Sala, Pere Juan Puig de Viladrau y Jaume fadrĂ­ de Sau, armats de pedrenyals curts i llarchs, salvo lo dit Jaume fadrĂ­ que ere de quatre palms lo pedrenyal que portave, y jo y dit Juan Sala estĂ vem de mala gana, per masses castanyes havĂ­em menjades per falta de pa, ahont varen arribar en Juan Sala Serrallonga, Sagimon Ferrer de ArbĂşcies, Henrich Vilacendra y lo Refilat, y en arribant cridaren grans crits de no moure al Rey, que a la veritat nos espĂ ntarem per quant pensĂ vem eren officials del Rey, y aprĂ©s los conegueren y digueren que u feyen per veure com nos posarĂ­em...”

AllĂ­ consta, l’indret, com Serra Prohanquera, però Ă©s clar d’això fa quasi quatre-cents anys, probablement la deformaciĂł fonètica estĂ  mĂ©s que justificada... Crec que hi ha moltes possibilitats que la casa esmentada en el judici sigui la que he localitzat aquest matĂ­.  Ostres!, això sĂ­ que no m’ho esperava...

El dia ha estat com, de fet, Ă©s la vida mateixa, totalment capriciĂłs. Una jornada que comença deslluĂŻda i que continua amb un desencĂ­s trist i inesperat. De sobte, tot canvia  amb una troballa llargament buscada i tambĂ© inesperada...

Finalment, he sopat amb un amic que m’ha proposat una tasca molt interessant de recerca i d’estudi d’aquestes muntanyes. És ja molt tard, però no sé si és bona idea anar-me’n a dormir, tinc por que quan em desperti s’hagi, ja, esvaït la bona ratxa...

afegir nou comentari

Friday 29 de February de 2008, 14:00:19

L’excursió d’avui té com a principal objectiu el gaudi d’un paisatge poc habitual a les nostres muntanyes. Només determinades zones i, per descomptat, el Pirineu poden oferir un entorn com el que avui tindrem l’ocasió de contemplar.

Les Guilleries osonenques presenten un conjunt de muntanyes de relleu suau, on l’horitzó, quasi bé, sempre està compost per tot un mar de turons. Un ambient on orientar-se no és trivial i d’aspecte molt diferenciat a les pregones afraus de la part central d’aquests massís.

Aquesta suavitat del territori, però, no estĂ  exempta d’alçada. És aquesta, una de les zones mĂ©s altes de les Guilleries i això queda ben palès en el tipus de vegetaciĂł que presenta. Els boscos i les plantacions d’avets seran una constant durant tot el recorregut. Per tot plegat, i atenent al fet que avui el recorregut no Ă©s gaire llarg ni exigent, Ă©s un dia idoni per a poder recrear-se, sense preses, en tot allò que la natura ens anirĂ  oferint. 

Començarem a caminar des de l’encantadora població d’Espinelves. Només albirar-la, ràpidament ja hi destaca la magnífica església romànica de Sant Vicenç d’Espinelves. Data dels segles XI – XII i presenta dues naus i dos absis.

Una curiositat sobre aquesta poblaciĂł d’Espinelves Ă©s que pertany a la comarca d’Osona, però alhora a la provĂ­ncia de Girona i, per acabar-ho d’adobar, el prefix telefònic que tĂ© assignat Ă©s el de  Barcelona. Però, no Ă©s coneguda per aquest batibull administratiu sinĂł per la fira de l’avet  que organitza, anualment, en acostar-se les dates nadalenques. Cal destacar que Ă©s originari d’aquĂ­ l’avet Abies majoanensis que es cultiva al mas Joan, el qual Ă©s molt apreciat a l’hora de guarnir el Nadal.

Començarem a caminar per l’antic camí ral de que mena cap a Sant Hilari Sacalm. A mida que anem guanyant alçada ens anirem envoltant de boscos d’avetoses. Poc després de deixar enrere can Formiga, arribarem fins al Pla de Juia. És aquest un immens altiplà, que permet albirar una panoràmica superba del majestuós massís del Montseny.

Una curta i rapida davallada ens dipositarà enmig de la gran planura, on és ubicada la Casota de les Comes. És aquest un lloc molt ventat, on, sovint, els rigors hivernals es deixen notar amb força.

Poc després, ja entrarem a una zona dominada per les fagedes. La bellesa del bosc juntament amb el torrent de la Font Coberta, serpentejant pel seu interior, satisfan amb escreix els paladars més exigents, alhora que ens indiquen que ja estem a les rodalies de la Font de l’Arç.

Un cop deixada enrere aquesta eixuta font, s’entra en el magnĂ­fic Pla de les Arenes. És aquest un lloc de gran predicament per a la gent de Sant Hilari Sacalm. LiterĂ riament, escriptors de la contrada, com en Busquets i Punset, han situat en aquest indret alguna de les seves narracions. 

Ha arribat el moment d’encetar la pujada cap al castell de Mas CarbĂł. AixĂ­ Ă©s conegut, popularment, en estar localitzat prop del mas amb el mateix nom. OriginĂ riament,  era denominat  el Casal de la Rovira. Realment, mai va ser un castell sinĂł un Domus, Ă©s a dir una fortalesa o Casa forta. Aquest detall Ă©s important, atès que un castell tenia una consideraciĂł jurĂ­dica superior i, aquesta, ja s’havia atorgat al veritable castell de la zona que estava ubicat al cim de la muntanya de Sant Miquel de Solterra.

Aquesta fortalesa de la Rovira, als segles XIV i XV, fou el lloc de residència dels Gurb, quan, aquests, es desplaçaven a la zona que avui visitem, des de la seva residència habitual de Sant Andreu de Gurb  a la plana de Vic. El 1325 el vescomte de Cabrera va prendre en assalt la fortalesa de la Rovira, encara que posteriorment va ser retornada als Gurb.

Davallarem del turó del castell i arribarem, tot seguit, al gran pla on està assentada la Casota de Matamala, tota ella envoltada de camps de cultiu. Després de creuar la carretera asfaltada, iniciarem la davallada cap a Sant Hilari Sacalm.

És aquesta població, la veritable capital de les Guilleries, en estar bressolada per les alçades d’aquest massís muntanyós. Per ponent, la domina tota la zona que visitarem avui. Mentre que a llevant, s’hi troba la zona més mítica i abrupta d’aquestes muntanyes.

                                                                      Temps   Acumulat      Altitud

afegir nou comentari