Vaig remuntar la riera de Rupit, per la pista que la ressegueix, lleugerament elevada, fent esses, pel seu marge esquerre. Només començar, ja vaig poder veure, al fons i a l'altre marge del curs, una antiga i trencada carretera que les aigües havien sepultat des de fa anys i ara la deixaven entreveure. Calia endevinar una mica la ratlla del seu traçat vell i gastat. No em va costar gaire caure en especulacions imaginatives sobre qui hi devia d'haver transitar, per què i en quines circumstàncies...

A mida que anava avançant, les ruïnes, d'una antiga casa, emergides de les aigües que provisionalment s'han retirat, s'anaven fent més evidents. Donava la sensació, des de la llunyania, que havia estat una gran construcció. Em va costar arribar-hi. Primer, vaig haver de localitzar el millor lloc per baixar-hi... Observant de nou el terreny em va semblar que, descendint per un nervi de la muntanya, hi arribaria de manera directa. Així va ser, però, a banda de les dificultats que la vegetació oferia, em va caldre desgrimpar algun estrep de roques. Finalment, vaig arribar fins a les ruïnes de la casa.

És curiós com es desperten els pensaments i s'estimula l'art de la suposició, quan s'arriba a un lloc així. Qui hi devia haver viscut? Què hi feien aquí? Quines penúries i al·licients de vida tenien? De què vivien? El lloc és preciós, però, és dins d'una vall molt tancada que tot just devia d'escoltar de manera permanent la remor de la riera, que en aquella època vivia alliberada de la gran resclosa i corria lliurement pel davant de la casa, girant, ara a la dreta, ara a l'esquerra... L'horitzó és molt a prop, a tocar, a nord i a sud... És un lloc tan recollit que a l'hivern el sol només el visita unes hores, molt poques... Tinc la sensació que viure aquí molts anys, en solitud, devia provocar una claustrofòbia natural molt gran. El grans ermitans, els que fugen del frenesí de la vida normalment busquen llocs elevats i encastellats, on la vista, abastant grans panorames i cercant la grandiositat, pugui alimentar els seus pensaments. Aquí és tot el contrari s'està damunt d'un meandre que la riera va haver de traçar en el seu ansiós camí cap a Susqueda, on es troba i es fon amb el Ter.

Vaig tornar a casa content per haver estat una bona estona enjogassat amb el passat d'aquest indret. Quan arribi a casa miraré en el mapa topogràfic d'en Juli Serra (1890), com era aquest lloc i com es deia la casa... No va fer falta. Abans d'això, vaig tenir l'ocasió de parlar amb el meu veí, un avi ja entrat en anys que en sap molt, de Susqueda, ja que havia viscut a Lloret Salvatge, un llogarret molt a prop del lloc que ens ocupa ara. Aquella casa en deien la Rierica, em va etzibar.

 El meu veí, encara que posteriorment el fill de la darrera persona que hi va viure va tenir l'amabilitat de desmentir-m'ho, també em va explicar que aquest darrer propietari era paleta i que s'havia construït un gran safareig, el qual vaig poder veure ja que encara es conserva molt bé. El fet que fos paleta, i es fes ell mateix les construccions, em va justificar la gran quantitat de maons que hi havia escampats per allí, impropis d'una construcció antiga... Encara que, com ja he dit, aquesta informació a hores d'ara no sigui exacta. Amb això i amb algun aclariment més que em va fer el meu veí, vaig tancar aquesta petita incursió al passat... Ara, qualsevol dia, les aigües tornaran a recuperar el seu nivell normal i, per tant, escamparan un teló líquid que amagarà de nou i per algun temps més aquestes restes d'allò que un dia va ser.