Ets a » Secrets de les Guilleries » Cuadern d'Entrades » Setembre 2008 » Serra Bronquera (11-9-2008)
dilluns 29 de setembre de 2008, 13:24:33
Serra Bronquera (11-9-2008)
Tipus d'Entrada: CUADERN | 1 Comentaris | 13978 visites

És ja negra nit. Em trobo, a la terrassa mirador de casa meva a les Guilleries, contemplant com, des del nord, s’acosta una imposant tempesta, la qual amb els seus llamps s’entesta a rivalitzar amb la foscor regnant, atès que la  lluna, acovardida, ja fa estona que s’ha apagat buscant refugi darrere de les espesses nuvolades. Malgrat que ja és molt tard, les primeres gotes de pluja m’inviten a aprofitar per a escriure aquestes línies que pretenen resumir el que ha estat un dia, si més no, curiós...

 

La jornada ha començat grisa, de fet la setmana que he viscut i per diferents motius també ha estat força descolorida... Avui, em venia de gust fer altre cop alta muntanya, però les previsions meteorològiques justament no eren engrescadores. Finalment, he decidit arribar-me  fins a un mirador, per a mi molt íntim, situat al cor de les Guilleries, justament allà on en Serrallonga va ser amo i senyor durant molts anys sense que ningú li pogués tossir...

 

He buscat aquest punt, com ja he fet d’altres cops, especialment per a poder meditar amb tranquil·litat tots els esdeveniments que darrerament he anat vivint i també per intentar comprendre el per què de determinats comportaments humans. La visió de dilatats panorames sempre ajuda a esvair les bromes anímiques...

 

Deixo el cotxe molt a prop del Santuari del Coll, damunt del poble d’Osor i començo a caminar per dins de les boscúries guillerienques, les quals, en qualsevol època de l’any, sempre són un espectacle natural superb. A mitja alçada, del vessant nord de la muntanya de Sant Benet, vaig resseguint, aèriament i riu amunt, el curs del Ter. Montdois, la penya del Quer, el Collsacabra, Susqueda..., em brinden panoràmiques de primer ordre tot resseguint un corriol encisador.

 

L’esmentat sender acaba morint en una pista de muntanya, la qual davalla fins a la casa de Prat d’en Serra. És aquí on em topo amb el primer contratemps. Han tallat el bosc i han abandonat tota la brossa damunt la pista, deixant-la impracticable. L’avanç només és possible arriscant les cames a cada pas...

 

Sé que el corriolet una mica més amunt reapareix, continuant igualment de manera encantadora com el primer tram, que acabo de finalitzar abans de topar-me amb la brossa vegetal. El busco i no el trobo, però si trobo una pista que no havia vist mai abans. La pista presenta un estat lamentable, també plena de troncs i branques abandonades. La idea que el preciós corriol ha estat arrasat per una carretera de nova construcció va ràpidament prenent cos... Quan ja n’estic segur del tot, l’emprenyamenta em fa abandonar la idea d’arribar fins al mirador, m’han tret les ganes... Han violat l’indret i, amb una ràbia continguda,  prefereixo tornar cap al cotxe seguint el GR que passa per la dita casa de Prat d’en Serra. Quina llàstima!, sembla que res pugui sortit bé. La destrossa que han fet aquí ja no té reparació possible. Marxo no ho vull continuar veient...

 

Un cop deixada enrera l’esmentada casa vaig resseguint el GR. Estic força avorrit i desanimat, tinc ganes d’acabar, fa calor... El dia ja difícilment m’oferirà res de bo, tot i que per a mi caminar per les Guilleries sempre és diferent. Aquestes muntanyes, que sento meves, sempre m’ofereixen algun aspecte novetós.

 

Poc després, me n’adono que han netejat una pista que abans ni es veia, ja que restava tapada per la malesa. Caram!, aquell és el sector de la casa Serra Bronquera que apareix en els mapes antics i jo no he sabut mai localitzar, m’hi acostaré. A veure...!

 

Prenc el ramal recent netejat i començo a trobar el que semblen les feixes d’antics camps. Veig que la vegetació presenta lleugeres variacions. A les rodalies d’on hi ha hagut una casa sempre es noten diferències, respecte de la resta del bosc. És com si la natura no pugui acabar de recuperar, del tot, un espai que en un temps passat va ser domesticat. Vaig trobant petits murets de pedra, alguna vinya, algun fruiter, alguna figuera..., senyals inequívoques d’un passat humanitzat d’aquest indret.

 

Finalment, descobreixo una petita clariana en el bosc, una altra figuera i moltes heures. Ei!, allà hi ha d’haver alguna cosa... Continuo endavant i veig les restes d’un camí, brut, vell i bastant ample que va en direcció a la clariana sospitosa. No dubto gens i m’hi fico!, pujo un mica i em topo amb un mur de pedra. L’he trobat! Trec la camera de fotos i començo a disparar. Hi ha una part important dels murs visibles, la resta s’intueixen, atès que les heures els amaguen. La casa sembla que era gran. La malesa m’impedeix fer una prospecció més a fons. Però, estic content!,  he localitzat un indret històric de les Guilleries.

 

 Sí, sí, històric perquè en un judici fet a homes d’en Serrallonga, s’esmenta que van arribar a amagar-se en aquest indret. Antoni Pladevall publicà un treball l’any 1995,  en el número 10 de les Monografies del Montseny, on s’explica que el mas Serrallonga de Querós, fou atacat l’1 de març de 1624 i foren presos diversos homes d’en Serrallonga. La Maria Angela Quer havia viscut, anteriorment a aquests fets, amb els bandolers i per això fou cridada a declarar en el gran procés de 1624, entre moltes d’altres coses s’hi recull: “...I més, senyor me recordo que erem a la derreria de Janer me apar prop passat, que no ha molt temps, cert die que no’m recorda qual, jo’m trobava en una casa que és sobre la Serra de Prohanquera de Carós, en una caseta que hi ha cremada ab los dits Juan Sala, Pere Juan Puig de Viladrau y Jaume fadrí de Sau, armats de pedrenyals curts i llarchs, salvo lo dit Jaume fadrí que ere de quatre palms lo pedrenyal que portave, y jo y dit Juan Sala estàvem de mala gana, per masses castanyes havíem menjades per falta de pa, ahont varen arribar en Juan Sala Serrallonga, Sagimon Ferrer de Arbúcies, Henrich Vilacendra y lo Refilat, y en arribant cridaren grans crits de no moure al Rey, que a la veritat nos espàntarem per quant pensàvem eren officials del Rey, y aprés los conegueren y digueren que u feyen per veure com nos posaríem...

 

Allí consta, l’indret, com Serra Prohanquera, però és clar d’això fa quasi quatre-cents anys, probablement la deformació fonètica està més que justificada... Crec que hi ha moltes possibilitats que la casa esmentada en el judici sigui la que he localitzat aquest matí.  Ostres!, això sí que no m’ho esperava...

 

El dia ha estat com, de fet, és la vida mateixa, totalment capriciós. Una jornada que comença deslluïda i que continua amb un desencís trist i inesperat. De sobte, tot canvia  amb una troballa llargament buscada i també inesperada...

 

Finalment, he sopat amb un amic que m’ha proposat una tasca molt interessant de recerca i d’estudi d’aquestes muntanyes. És ja molt tard, però no sé si és bona idea anar-me’n a dormir, tinc por que quan em desperti s’hagi, ja, esvaït la bona ratxa...

 


1 Comentaris
Enviat per Lluís (vic) el diumenge 9 de novembre de 2008

“Hola Xavier. M'ha agradat molt veure les noves entrades al bloc, ja que el miro sovint. Em poso a buscar als mapes les cases que ja m'has fet imaginar en els teus escrits i poder gaudir del que vas sentir al descobrir-les i dels racons que les envolten.Gracies. Lluís.”


Afegir nou comentari
Usuari de Madteam.net No usuari




Vista Previa



 

 
MadTeam.net | Suscribirte a este blog | Creative Commons License Blog bajo licencia de Creative Commons. | compartir este enlace en Facebook