Monday 29 de September de 2008, 15:24:33

1 Comentaris

És ja negra nit. Em trobo, a la terrassa mirador de casa meva a les Guilleries, contemplant com, des del nord, s’acosta una imposant tempesta, la qual amb els seus llamps s’entesta a rivalitzar amb la foscor regnant, atès que la  lluna, acovardida, ja fa estona que s’ha apagat buscant refugi darrere de les espesses nuvolades. Malgrat que ja Ă©s molt tard, les primeres gotes de pluja m’inviten a aprofitar per a escriure aquestes lĂ­nies que pretenen resumir el que ha estat un dia, si mĂ©s no, curiĂłs...

La jornada ha començat grisa, de fet la setmana que he viscut i per diferents motius tambĂ© ha estat força descolorida... Avui, em venia de gust fer altre cop alta muntanya, però les previsions meteorològiques justament no eren engrescadores. Finalment, he decidit arribar-me  fins a un mirador, per a mi molt Ă­ntim, situat al cor de les Guilleries, justament allĂ  on en Serrallonga va ser amo i senyor durant molts anys sense que ningĂş li poguĂ©s tossir...

He buscat aquest punt, com ja he fet d’altres cops, especialment per a poder meditar amb tranquil·litat tots els esdeveniments que darrerament he anat vivint i també per intentar comprendre el per què de determinats comportaments humans. La visió de dilatats panorames sempre ajuda a esvair les bromes anímiques...

Deixo el cotxe molt a prop del Santuari del Coll, damunt del poble d’Osor i començo a caminar per dins de les boscúries guillerienques, les quals, en qualsevol època de l’any, sempre són un espectacle natural superb. A mitja alçada, del vessant nord de la muntanya de Sant Benet, vaig resseguint, aèriament i riu amunt, el curs del Ter. Montdois, la penya del Quer, el Collsacabra, Susqueda..., em brinden panoràmiques de primer ordre tot resseguint un corriol encisador.

L’esmentat sender acaba morint en una pista de muntanya, la qual davalla fins a la casa de Prat d’en Serra. És aquí on em topo amb el primer contratemps. Han tallat el bosc i han abandonat tota la brossa damunt la pista, deixant-la impracticable. L’avanç només és possible arriscant les cames a cada pas...

SĂ© que el corriolet una mica mĂ©s amunt reapareix, continuant igualment de manera encantadora com el primer tram, que acabo de finalitzar abans de topar-me amb la brossa vegetal. El busco i no el trobo, però si trobo una pista que no havia vist mai abans. La pista presenta un estat lamentable, tambĂ© plena de troncs i branques abandonades. La idea que el preciĂłs corriol ha estat arrasat per una carretera de nova construcciĂł va rĂ pidament prenent cos... Quan ja n’estic segur del tot, l’emprenyamenta em fa abandonar la idea d’arribar fins al mirador, m’han tret les ganes... Han violat l’indret i, amb una rĂ bia continguda,  prefereixo tornar cap al cotxe seguint el GR que passa per la dita casa de Prat d’en Serra. Quina llĂ stima!, sembla que res pugui sortit bĂ©. La destrossa que han fet aquĂ­ ja no tĂ© reparaciĂł possible. Marxo no ho vull continuar veient...

Un cop deixada enrera l’esmentada casa vaig resseguint el GR. Estic força avorrit i desanimat, tinc ganes d’acabar, fa calor... El dia ja difícilment m’oferirà res de bo, tot i que per a mi caminar per les Guilleries sempre és diferent. Aquestes muntanyes, que sento meves, sempre m’ofereixen algun aspecte novetós.

Poc després, me n’adono que han netejat una pista que abans ni es veia, ja que restava tapada per la malesa. Caram!, aquell és el sector de la casa Serra Bronquera que apareix en els mapes antics i jo no he sabut mai localitzar, m’hi acostaré. A veure...!

Prenc el ramal recent netejat i començo a trobar el que semblen les feixes d’antics camps. Veig que la vegetació presenta lleugeres variacions. A les rodalies d’on hi ha hagut una casa sempre es noten diferències, respecte de la resta del bosc. És com si la natura no pugui acabar de recuperar, del tot, un espai que en un temps passat va ser domesticat. Vaig trobant petits murets de pedra, alguna vinya, algun fruiter, alguna figuera..., senyals inequívoques d’un passat humanitzat d’aquest indret.

Finalment, descobreixo una petita clariana en el bosc, una altra figuera i moltes heures. Ei!, allĂ  hi ha d’haver alguna cosa... Continuo endavant i veig les restes d’un camĂ­, brut, vell i bastant ample que va en direcciĂł a la clariana sospitosa. No dubto gens i m’hi fico!, pujo un mica i em topo amb un mur de pedra. L’he trobat! Trec la camera de fotos i començo a disparar. Hi ha una part important dels murs visibles, la resta s’intueixen, atès que les heures els amaguen. La casa sembla que era gran. La malesa m’impedeix fer una prospecciĂł mĂ©s a fons. Però, estic content!,  he localitzat un indret històric de les Guilleries.

 SĂ­, sĂ­, històric perquè en un judici fet a homes d’en Serrallonga, s’esmenta que van arribar a amagar-se en aquest indret. Antoni Pladevall publicĂ  un treball l’any 1995,  en el nĂşmero 10 de les Monografies del Montseny, on s’explica que el mas Serrallonga de QuerĂłs, fou atacat l’1 de març de 1624 i foren presos diversos homes d’en Serrallonga. La Maria Angela Quer havia viscut, anteriorment a aquests fets, amb els bandolers i per això fou cridada a declarar en el gran procĂ©s de 1624, entre moltes d’altres coses s’hi recull: “...I mĂ©s, senyor me recordo que erem a la derreria de Janer me apar prop passat, que no ha molt temps, cert die que no’m recorda qual, jo’m trobava en una casa que Ă©s sobre la Serra de Prohanquera de CarĂłs, en una caseta que hi ha cremada ab los dits Juan Sala, Pere Juan Puig de Viladrau y Jaume fadrĂ­ de Sau, armats de pedrenyals curts i llarchs, salvo lo dit Jaume fadrĂ­ que ere de quatre palms lo pedrenyal que portave, y jo y dit Juan Sala estĂ vem de mala gana, per masses castanyes havĂ­em menjades per falta de pa, ahont varen arribar en Juan Sala Serrallonga, Sagimon Ferrer de ArbĂşcies, Henrich Vilacendra y lo Refilat, y en arribant cridaren grans crits de no moure al Rey, que a la veritat nos espĂ ntarem per quant pensĂ vem eren officials del Rey, y aprĂ©s los conegueren y digueren que u feyen per veure com nos posarĂ­em...”

AllĂ­ consta, l’indret, com Serra Prohanquera, però Ă©s clar d’això fa quasi quatre-cents anys, probablement la deformaciĂł fonètica estĂ  mĂ©s que justificada... Crec que hi ha moltes possibilitats que la casa esmentada en el judici sigui la que he localitzat aquest matĂ­.  Ostres!, això sĂ­ que no m’ho esperava...

El dia ha estat com, de fet, Ă©s la vida mateixa, totalment capriciĂłs. Una jornada que comença deslluĂŻda i que continua amb un desencĂ­s trist i inesperat. De sobte, tot canvia  amb una troballa llargament buscada i tambĂ© inesperada...

Finalment, he sopat amb un amic que m’ha proposat una tasca molt interessant de recerca i d’estudi d’aquestes muntanyes. És ja molt tard, però no sé si és bona idea anar-me’n a dormir, tinc por que quan em desperti s’hagi, ja, esvaït la bona ratxa...

1 Comentaris

Enviat per LluĂ­s (vic) el Sunday 9 de November de 2008

“Hola Xavier. M'ha agradat molt veure les noves entrades al bloc, ja que el miro sovint. Em poso a buscar als mapes les cases que ja m'has fet imaginar en els teus escrits i poder gaudir del que vas sentir al descobrir-les i dels racons que les envolten.Gracies. LluĂ­s.”